Adéu.
Foto: Sebastián Scarso.
Àudio: El matí de Catalunya Ràdio.
18 julio 2008
Bassas = referència, competència, integritat, professionalitat, capacitat.
Adéu.
Foto: Sebastián Scarso.
Àudio: El matí de Catalunya Ràdio.
16 julio 2008
YES WE CAN
Una sola foto (de fet dues) foto m'ha alegrat el dia. Encara estic a temps de ser esportista d'elit!!Quan pensava que el meu (lleuger) sobrepès m'impediria arribar a ser un esportista professional, una foto robada de Ronaldo fet a Eivissa mentre va de passeig en barca ha evidenciat que si ell pot estar gordo i guanyar milions, nosaltres també.Tot i que avui estigui ennuvolat a Barcelona, el sol ha sortit per a mi.
Foto: The Sun
Àudio: Ruby (Kaiser Chiefs)
09 julio 2008
Luz al debate
El Manifiesto en defensa del castellano que hace pocas semanas lanzó "El Mundo" y que fue respaldado por varios "intelectuales", entre ellos Delibes (que reconoce no tener ni papa de lo que pasa en Cataluña pero que se fía de fuentes que lo mantienen informado) ha provocado numerosas y contrapuestas reacciones.
Estoy profundamente en desacuerdo con el contenido e intención de dicho manifiesto, pero como me da pereza defender una vez más mi postura respecto a este tema (tildado por algunos, que curiosamente no viven en comunidades con dos lenguas oficiales, de "problemática") y creo que tampoco estoy capacitado para hacerlo, recomiendo leer el siguiente artículo escrito por Salvador López Arnal.
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=69447
Audio:Mistaken For Strangers (The National)
Estoy profundamente en desacuerdo con el contenido e intención de dicho manifiesto, pero como me da pereza defender una vez más mi postura respecto a este tema (tildado por algunos, que curiosamente no viven en comunidades con dos lenguas oficiales, de "problemática") y creo que tampoco estoy capacitado para hacerlo, recomiendo leer el siguiente artículo escrito por Salvador López Arnal.
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=69447
Audio:Mistaken For Strangers (The National)
07 julio 2008
Grande
Diumenge va tornar a ser diumenge. El darrer dia de la setmana –pels no anglòfons- va servir per descansar el cos i la ment després d’un segon dissabte destructiu. La ressaca va durar fins ben entrada la tarda; una tarda inoblidable.
Mai he sigut gaire amant del tennis, però cada cop sóc més aficionat. Aprendre a tornar pilotes, gràcies al curs que estic fent actualment, ajuda a que m’estigui aficionant a aquest esport tant estilístic. I ahir va ser un gran dia pels amants (i neoiniciats) d’aquest esport.
Vaig començar a veure el partit a casa dels meus tiets, encara amb la boca pastosa, però gràcies a la pluja (que va obligar interrompre el partit dos cops) vaig poder veure guanyar a Nadal des de casa meva, al sofà. El “All England Club” es va quedar petit pel millor partit de tennis que recordo i probablement pel millor de la història (diferents experts dixit). Tot i que Nadal va començar guanyant amb autoritat i Federer no podia seguir el ritme del manacorí, el encara número 1 va demostrar per què és el millor jugador de la història. Ajudat pel seu magníc servei (25 aces!) va remuntar el partit i va obligar a jugar el cinquè i definitiu set.
El darrer punt, el que sentenciava a Rafa Nadal com a campió de Wimbledon 2008, em emocionar com feia temps que no recordava. Em va posar tendre veure com un xaval humil plorava i com ploraven també els seus pares i familiars.
La humilitat i l’esportivitat que ha demostrat Rafa sempre (i Federer per descomptat) són elements tant importants com la seva força i tècnica per que l’admiri. M’agrada que no hagi perdut el nord, que valori la seva terra i els amics de tota la vida, que sigui un noi familiar i gens pretensiós. Sincerament, l'envejo.
Ahir Rafa va destronar al rei a casa seva i va encetar un nou capítol en la història del tenis. Felicitats Rafa.
Pd. Federer va demostrar un cop més que és un dels homes amb més classe del món, no només pel seu educadíssim comportament sinó també per com va vestir després que acabés el partit. M’encanta la seva jaqueteta blanca...
Àudio: Lucha de gigantes (Nacha Pop)
Foto: AP/Kirsty Wigglesworth
02 julio 2008
Drive i revés
Ahir vaig començar les classes de tenis que em portaran en pocs mesos a la final de Roland Garros. En una horeta no vaig suar res, però vaig aprendre a agafar bé la meva super raqueta Artengo (25€ al Decathlon) i a treure. No obstant, encara semblo una mica robocop.
De moment ni rastre d’aces, passing shots o globús, però tot arribarà.
Àudio : Corren (Gossos + Macaco).
De moment ni rastre d’aces, passing shots o globús, però tot arribarà.
Àudio : Corren (Gossos + Macaco).
Incroyable
Avui al matí he pogut veure un vídeo a diferents mitjans de comunicació on-line en el què es veu al President de França, Nicolas Sarkozy, enfadat amb un tècnic de so del canal France 3 per no tornar-li la salutació. El vídeo ha estat filtrat a la premsa, que ha aprofitat per a carregar un cop més contra el polític francès.
M’agradaria sortir en defensa d’aquest petit gran home que, tot i no ser sant de la meva devoció, es mereix el respecte que no li han concedit ni el tècnic de so que va decidir no contestar-li ni els mitjans de comunicació que tornen a donar titulars com “Sarkozy vuelve a perder las formas”.
El passat Febrer, Sarkozy va titllar a un agricultor de “pobre imbècil” perquè no li va estrènyer la mà. En aquell cas, Sarko va actuar com un polític prepotent i sense educació. Tanmateix, aquest cop no ha estat així. Mentre el tècnic de so li posava el micròfon abans de fer l’entrevista, l’actual President de torn de la UE el va saludar amb un educat “Bon dia senyor” que no va tenir resposta. És posible que el treballador de la tele pública francesa no voti a Sarko, jo tampoc ho faria, però crec que com a mínim hauria d’haver contestat, per deferència. Si aquest president no et cau bé no li fas la rosca o ni li concediexes ni un somriure, però la salutació l’has de fer (sempre i quan vulguis ser educat, és clar).
Desgraciadament, al comprovar que aquest tècnic no el saludava, le petit Nicolas va carregar amb un desafortunat “Cuando uno es invitado tiene el derecho a que la gente lo salude" que no justifico.
Això em recorda a molts veins de la meva escala als qui segueixo saludant cada dia tot i que no em tornin mai cap "Hola". Quina llàstima.
Àudio: Clubbed to death (Rob Dougan).
M’agradaria sortir en defensa d’aquest petit gran home que, tot i no ser sant de la meva devoció, es mereix el respecte que no li han concedit ni el tècnic de so que va decidir no contestar-li ni els mitjans de comunicació que tornen a donar titulars com “Sarkozy vuelve a perder las formas”.
El passat Febrer, Sarkozy va titllar a un agricultor de “pobre imbècil” perquè no li va estrènyer la mà. En aquell cas, Sarko va actuar com un polític prepotent i sense educació. Tanmateix, aquest cop no ha estat així. Mentre el tècnic de so li posava el micròfon abans de fer l’entrevista, l’actual President de torn de la UE el va saludar amb un educat “Bon dia senyor” que no va tenir resposta. És posible que el treballador de la tele pública francesa no voti a Sarko, jo tampoc ho faria, però crec que com a mínim hauria d’haver contestat, per deferència. Si aquest president no et cau bé no li fas la rosca o ni li concediexes ni un somriure, però la salutació l’has de fer (sempre i quan vulguis ser educat, és clar).
Desgraciadament, al comprovar que aquest tècnic no el saludava, le petit Nicolas va carregar amb un desafortunat “Cuando uno es invitado tiene el derecho a que la gente lo salude" que no justifico.
Això em recorda a molts veins de la meva escala als qui segueixo saludant cada dia tot i que no em tornin mai cap "Hola". Quina llàstima.
Àudio: Clubbed to death (Rob Dougan).
30 junio 2008
Lost o l’espiral del silenci
Segons wordreference.com (la María Moliner del segle XXI,) Lost vol dir “Perdut” en anglès. I així és com et sents, metafòricament parlant és clar, quan assisteixes impassible a una conversa entre seguidors de la sèrie nord-americana Lost.
Darrerament he conegut a gent que m’ha parlat molt bé d’aquesta sèrie que porta ja quatre anys en antena als EUA i que s’ha convertit en un programa de culte (tot i que jo no m’atreviria a catalogar-la així) a Espanya; entre ells una parella d’amics que estan totalment enganxats i de qui posaria la mà al foc que la activitat sexual ha minvat. Lost Tracta sobre les aventures i desventures que viuen uns viatgers que volaven d’Austràlia als EUA i l’avió en el què viatjaven s’estavella a en una illa del Pacífic (està rodada a Hawaii). Doncs bé, el cas és que tot i que estiguin en una paratge en el què a priori no ha de passar gran cosa, els guionistes de Lost se les empesquen perquè els caràcters dels personatges entrin en col•lisió constantment i per que poc a poc transcendeixin els elements misteriosos que amaga aquest indret.
Però rebobinem una mica. Tot va començar un dissabte qualsevol, farà cosa d’un parell de mesos. Estava amb uns amics meus a un bar de Poblenou que abans es deia “No lo sé” i que ara es diu Bharma, un local normalet en el què posen cuabetes generosos. Doncs aquest bar té dues grans pantalles en les què emetien una sèrie amb subtítols. Pels altaveus només se sentia música de pub de dissabte a la nit, però tot i no poder sentir què es deia a la sèrie, em vaig quedar atrapat.
Vaig investigar (no gaire, tot s’ha de dir), fins que em vaig assabentar que la sèrie que projectaven es deia Lost. De fet, tant el nom de Bharma com la decoració del local està inspirat en la sèrie. A partir d’aquell dia vaig començar a veure elements de Lost per tot arreu (com quan et diuen que algú que coneixes s’ha quedat embarassada i a partir d’aquell moment només veus dones amb bombo) i a conèixer gent que hi estava enganxada.
Però la gota que va fer vesar el got va ocórrer la setmana passada, quan sopant amb la parella “sense sexe” (és broma nois!) i una amiga d’ells em vaig quedar més penjat que un fuet. En aquella taula farcida de viandes improvisades vaig patir una variant de l’espiral del silenci: no podia dir el què pensava, simplement perquè no tenia res a dir. Així que al dia següent vaig anar a la facultat i vaig agafar els primers capítols.
Ara ja puc dir amb el cap ben alt que sé qui són en Jack, en Hurley i sobre tot la Kate. Mai havia estat tant fàcil tornar a la societat. O mai havia sigut tant dur mantenir-se dins d’ella.
Àudio: Struggle for pleasure (Wim Mertens)
Darrerament he conegut a gent que m’ha parlat molt bé d’aquesta sèrie que porta ja quatre anys en antena als EUA i que s’ha convertit en un programa de culte (tot i que jo no m’atreviria a catalogar-la així) a Espanya; entre ells una parella d’amics que estan totalment enganxats i de qui posaria la mà al foc que la activitat sexual ha minvat. Lost Tracta sobre les aventures i desventures que viuen uns viatgers que volaven d’Austràlia als EUA i l’avió en el què viatjaven s’estavella a en una illa del Pacífic (està rodada a Hawaii). Doncs bé, el cas és que tot i que estiguin en una paratge en el què a priori no ha de passar gran cosa, els guionistes de Lost se les empesquen perquè els caràcters dels personatges entrin en col•lisió constantment i per que poc a poc transcendeixin els elements misteriosos que amaga aquest indret.
Però rebobinem una mica. Tot va començar un dissabte qualsevol, farà cosa d’un parell de mesos. Estava amb uns amics meus a un bar de Poblenou que abans es deia “No lo sé” i que ara es diu Bharma, un local normalet en el què posen cuabetes generosos. Doncs aquest bar té dues grans pantalles en les què emetien una sèrie amb subtítols. Pels altaveus només se sentia música de pub de dissabte a la nit, però tot i no poder sentir què es deia a la sèrie, em vaig quedar atrapat.
Vaig investigar (no gaire, tot s’ha de dir), fins que em vaig assabentar que la sèrie que projectaven es deia Lost. De fet, tant el nom de Bharma com la decoració del local està inspirat en la sèrie. A partir d’aquell dia vaig començar a veure elements de Lost per tot arreu (com quan et diuen que algú que coneixes s’ha quedat embarassada i a partir d’aquell moment només veus dones amb bombo) i a conèixer gent que hi estava enganxada.
Però la gota que va fer vesar el got va ocórrer la setmana passada, quan sopant amb la parella “sense sexe” (és broma nois!) i una amiga d’ells em vaig quedar més penjat que un fuet. En aquella taula farcida de viandes improvisades vaig patir una variant de l’espiral del silenci: no podia dir el què pensava, simplement perquè no tenia res a dir. Així que al dia següent vaig anar a la facultat i vaig agafar els primers capítols.
Ara ja puc dir amb el cap ben alt que sé qui són en Jack, en Hurley i sobre tot la Kate. Mai havia estat tant fàcil tornar a la societat. O mai havia sigut tant dur mantenir-se dins d’ella.
Àudio: Struggle for pleasure (Wim Mertens)
Eurocopa i derivats
Feia dies que volia escriure sobre l’Eurocopa i les conseqüències que ha tingut aquest esdeveniment esportiu a les nostres vides, i no parlo a nivell sentimental, sinó purament quotidià.
Em sembla bé que es celebrin aquest tipus de competicions. Personalment només he vist tres partits: Espanya-Rússia, Espanya-Itàlia i Espanya-Alemanya, però per culpa de la cobertura desmesurada que han fet quasi tots els canals sobre el tema sembla que hagi vist tots els partits, lligueta inclosa.
Entenc que aquesta competició és noticiable per se, i molt més a Espanya, veient el bon joc i els resultats aconseguits per la Roja (merescuts, sense dubte). No obstant, crec que quasi tots els mitjans (en el format que sigui) s’han excedit en la cobertura que han ofert. El cas de Cuatro mereix ser estudiat a les universitats. Com pot un canal que es proclama generalista fer un abús tant descarat dels drets d’emissió sortosament aconseguits? Cal que dediqui prèvies de més de 24 hores a cada partit i que tots els seus periodistas s’omplin la boca “d’Ejpaña” i facin publicitat descarada del seu pròpi canal? Cal que durant el partit els comentaristas (que no callen i retransmeten com si fos un partit de ràdio) facin publicitat descarada també dels altres mitjans Prisa (la Ser i As)? És necessàri tot això?
Els mitjans d’informació, tot i que siguin privats, es deuen al poble, i li han de donar a aquest poble, amb òptiques pròpies, la informació més rellevant del moment. Això, però, no és fer un non-stop de l’Eurocopa durant tants dies seguits.
“Respect” és el lema escollit per la UEFA per aquesta Eurocopa. I em sembla d’allò més adient, tot i que la majoria dels comentaristes que han narrat aquest esdeveniment a Espanya s’ho han passat pel forro. M’ha enervat profundament sentir comentaris de periodistas (quan no són ex-seleccionadors beguts o gent de la faràndula que comenta el què que vol) que exaltaven el sentiment patriòtic espanyol com a únic, legítim, preciós i vertader. És lamentable sentir comentaris despectius cap a persones com Puigcercós o Urkullu que han fet públiques les seves preferències i s’han decantat per altres seleccions o cap a persones que se senten patriòtiques d’altres nacions que no són l’espanyola. I això sense entrar a valorar com és possible que tants seguidors de la Roja puguin entrar als estadis amb la bandera preconstitucional (la del lloro).
El partit d’ahir el vaig veure a casa d’un amic i de camí cap a casa meva amb la moto vaig haver d’esquivar hordes de seguidors que havien conquerit els carrers enfundats en banderes espanyoles i que et demanaven que toquessis el claxon a crits de “Viva España”, “Podemos” (lema cutre per a gent cutre) o “A por ellos”. Un cop a casa vaig haver d’aguantar gent que cridava pel carrer (demostrant el seu respecte per aquells que en poques hores s’havien de despertar per anar a la feina) o conductors de rallies frustrats que tocaven el claxon sense parar fins passades les dues de la matinada.
Lamentablement, ens queda tota la setmana –i més- d’autocomplanyiment i patriotisme barat. Sort que el castellà està perseguit a Catalunya que sinó…
Guanyadors de l’Eurocopa 2008: Cuatro i ZP (ara ningú se’n recorda de la crisi o, altrament dita, desacceleració accelerada).
Perdedors: els nacionalistas perifèrics i Media Markt.
Àudio: Ballas en Dallas (Manos de topo)
Em sembla bé que es celebrin aquest tipus de competicions. Personalment només he vist tres partits: Espanya-Rússia, Espanya-Itàlia i Espanya-Alemanya, però per culpa de la cobertura desmesurada que han fet quasi tots els canals sobre el tema sembla que hagi vist tots els partits, lligueta inclosa.
Entenc que aquesta competició és noticiable per se, i molt més a Espanya, veient el bon joc i els resultats aconseguits per la Roja (merescuts, sense dubte). No obstant, crec que quasi tots els mitjans (en el format que sigui) s’han excedit en la cobertura que han ofert. El cas de Cuatro mereix ser estudiat a les universitats. Com pot un canal que es proclama generalista fer un abús tant descarat dels drets d’emissió sortosament aconseguits? Cal que dediqui prèvies de més de 24 hores a cada partit i que tots els seus periodistas s’omplin la boca “d’Ejpaña” i facin publicitat descarada del seu pròpi canal? Cal que durant el partit els comentaristas (que no callen i retransmeten com si fos un partit de ràdio) facin publicitat descarada també dels altres mitjans Prisa (la Ser i As)? És necessàri tot això?
Els mitjans d’informació, tot i que siguin privats, es deuen al poble, i li han de donar a aquest poble, amb òptiques pròpies, la informació més rellevant del moment. Això, però, no és fer un non-stop de l’Eurocopa durant tants dies seguits.
“Respect” és el lema escollit per la UEFA per aquesta Eurocopa. I em sembla d’allò més adient, tot i que la majoria dels comentaristes que han narrat aquest esdeveniment a Espanya s’ho han passat pel forro. M’ha enervat profundament sentir comentaris de periodistas (quan no són ex-seleccionadors beguts o gent de la faràndula que comenta el què que vol) que exaltaven el sentiment patriòtic espanyol com a únic, legítim, preciós i vertader. És lamentable sentir comentaris despectius cap a persones com Puigcercós o Urkullu que han fet públiques les seves preferències i s’han decantat per altres seleccions o cap a persones que se senten patriòtiques d’altres nacions que no són l’espanyola. I això sense entrar a valorar com és possible que tants seguidors de la Roja puguin entrar als estadis amb la bandera preconstitucional (la del lloro).
El partit d’ahir el vaig veure a casa d’un amic i de camí cap a casa meva amb la moto vaig haver d’esquivar hordes de seguidors que havien conquerit els carrers enfundats en banderes espanyoles i que et demanaven que toquessis el claxon a crits de “Viva España”, “Podemos” (lema cutre per a gent cutre) o “A por ellos”. Un cop a casa vaig haver d’aguantar gent que cridava pel carrer (demostrant el seu respecte per aquells que en poques hores s’havien de despertar per anar a la feina) o conductors de rallies frustrats que tocaven el claxon sense parar fins passades les dues de la matinada.
Lamentablement, ens queda tota la setmana –i més- d’autocomplanyiment i patriotisme barat. Sort que el castellà està perseguit a Catalunya que sinó…
Guanyadors de l’Eurocopa 2008: Cuatro i ZP (ara ningú se’n recorda de la crisi o, altrament dita, desacceleració accelerada).
Perdedors: els nacionalistas perifèrics i Media Markt.
Àudio: Ballas en Dallas (Manos de topo)
13 junio 2008
Simplement Radiohead
Qui m'anava a dir que veuria a Radiohead en concert, a escassos 2 quilòmetres de casa meva i per la cara. Després de la magnífica actuació que la banda d'Oxford va oferir anit al "concertòdrom" que s'ha convertit el Fòrum puc dir, tirant de clàssics, que ja puc morir.La banda liderada pel pernil de Yorke va tocar durant prop de dues hores nous temes del darrer treball, In Rainbows, i els va intercalar sabentment amb clàssics d'anteriors discos. No va sonar Creep, ni Karma Police (la policia Carme en català) ni Let Down, una llàstima; no obstant, el torrent imparable de sons que brollaven dels altaveus van fer que m'evadís de tot i que se'm quedés una cara de tonto.
La il·luminació va estar a l'alçada de les circumstàncies. És més, crec que els efectes de llum van ser tant bons que fins i tot van eclipsar la música en certs moments. Hi va haver moments que em vaig sentir a la peli Encuentros en la tercera fase. L'acústica, contra tot pronòstic, va ser impecable. Personalment hagués apujat un pèl el volum, però em va sorprendre que se sentissin a la perfecció tots els instruments i fins i tot la inintel·ligible lletra cantada pel Tom.
La part negativa va ser l'afluència. Més de vint mil ànimes amarades i super trendies em van fer sentir una orca en una llauna de sardines. Amb prou feines em vaig poder moure vint centímetres en dues hores, i els gruppies que m'envoltaven em van 'agobiar' força amb els seus crits, "balls" i comentaris.
Durant el concert vaig poder conèixer el mític periodista i musicòleg Santiago Alcanda, presentador de Tresfusión a Radio 3. Ell, innocent, em comentava comentant aspectes tècnics del concert i comparava Radiohead amb altres grups desconeguts per a mi. Jo assentia i dissimulava la meva ignorància tant bé com podia. Semblava feliç. Jo ho era.
Àudio: Like spinning plates (Radiohead)
Foto: Portada del millor disc dels 90 i un dels millors de la història, Ok computer.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
